En Josep bufava –encara no sé si com un escorpí o com un moixet [lleonet]- i na Joey (es blue healer de na Paulette) passava pel damunt de la serp sense adonar-se’n de què en terra qualque cosa es movia com a una ona. Sa pobre es cega i mig bleda. I sembla que sempre riu.
Sa serp repta amb tot lo temps del món. De fet ella sempre hi ha estat aquí. Nosaltres no. Pels esperits d’aquest bosc també es així. Ells estan i et veuen.
La granja de macadamies està aferrada a un dels boscs subtropicals més antics de tota l’illa-continent. Falgueres mil·lenàries de tres o quatre metres et fan de para-sol i uns arbres bestials, brutifàl·lics s’alcen que pareix que no volen saber res d’en terra, on encara sembla que es senten les destrals i les serres mecàniques. Fa uns cent anys, aquest país jove i encara en expansió tenia una política [blanca] de lo més peculiar. Mata tot el que es mogui. Talla tot el que creixi. No miris cap endarrera. Mira cap endavant. I així desaparegueren mils i mils i mils de boscs nadius i de negres aborígens. Però vos puc assegurar que de fantasmes encara en queden alguns. Serps també. I qualque cançó que passa per aquí.
Pels aborígens la terra sempre ha estat aquí. No s’ha de menester explicació [toca’t els ous, i nosaltres amb ses palles mentals de que si set dies i que si verges parint]. Els mites interpreten la forma i l’aparença del món que ells coneixen. Les roques, els arbres, els animalons, els ocells, l’aigua, tot. Tot està integrat a través de mite i ritual dins un univers espiritual d’extraordinària riquesa. Es l’hòstia de complicat. Però súper senzill.
Hi ha uns éssers-esperits que s’expressen creant o més bé formant part del detall físic del món aborigen. Fent-ho, donen significat a sa terra i a sa vida. Aquests esperits tenen una independència i una impredictibilitat que escapen de tota explicació racional. Poden aparèixer com a home, dona o ambdós. Amb forma humana, animal o paisatgística.
Per exemple, la serp de l’Arc de Sant Martí (rainbow-serpent), que es troba a la majoria de mitologies aborígens, es un del primers mites que donen forma al paisatge i a la seva visió vital. És un bitxo terrible amb cos de serp, cap de cangur dents de cocodril, orelles de ploma i coa de peix [una monada]. Aquesta serp viatjà per tot el país sortint d’un forat gegant i marcant –escarificant- la terra amb torrents, muntanyes, deserts, coves i billabongs. Cada racó per on va passar la serp té la història tatuada en pedra i aigüa. En racó obscur o en cel estibat de ratapinyades que brollaren d’un didjeridu del què, amb una altra bufada, sortiren el primer nin i la primera nina.
Mites com aquest conformen un fabulós paisatge cosmogònic que es diu el Somni ( the Dreaming). Aquests mites no són contes de fa temps. Els aborígens no tenen, en el sentit europeu, concepte d’història. Per ells no hi ha passat ni futur. Tot es present. I el que nosaltres entenem com a passat viu immanent sobre el present, sobre el paisatge[1]. Diguem que el present conté el passat, com si fos un vestidet de temps. Els camins del Somni són cartografiats pels esperits que determinen els models de la vida aborigen, ja que el Somni és la relació entre la terra i la gent. I una no s’entén sense l’altra.
I com es fa aquesta relació entre gent, terra i temps? Amb cançó. D’ençà que els nadius viuen aquesta terra canten els mites dels primers esperits que li donaren forma. Canten el recorregut iniciàtic de l’esperit i viatgen perseguint les traces de la cançó (songlines) –històries- per la seva terra. I així la posseeixen. Amb cançó [no amb barreres], amb paraules [no amb parcel·les] i es fan un amb el temps i amb la terra donant sentit al ésser-aqui-i-ara. Cada membre d’una comunitat pertany a un tòtem que pertany a un esperit. Cada esperit té una cançó que conta la seva història i com a ritus de passatge l’adolescent l’ha de recórrer (walkabout) a fi de conèixer el seu relat, la seva terra i fer-se’n un, en el temps, amb els seus avantpassats totèmics.
Guau, massa pel body. Diguem que tota Austràlia està envoltada, creuada i circumval·lada de petites carreteres, d’autopistes de quatre carrils i de camins secundaris de cançó i invisibles als nostres ulls. Quan tanquen els ulls, encara saben on van si se’n recorden de la cançó. Els vells canten els joves i aquests donen sentit al paisatge.
Imagineu-vos, en un sentit més domesticosmogònic, les vostres vides. Són filets d’història i cançó que anem deixant impregnant allà on passem [la puta, ja semblo el puto Paulo Coelho]. Sa meva surt d’una casa de S’Aigo Dolça i encara fa voltes. Són com filets d’argent que van deixant els caragols o com una foto nocturna a la ciutat amb una obertura de diafragma gran que capta tot els llumets dels cotxes i queden plasmats en retxetes de colors. Imagineu-vos sa vostra, com a un Google-map de la memòria.
Sa putada per aquests negres aborígens és que de cop i volta, enmig d’una línea de cançó li planten un supermercat, una autopista o uns cinquanta-nou gratacels. A tomar por culo cançoneta o simfonia. Present o passat. I Futur. I així van alguns del negres de per aquí. Perdudets entre el temps i la tenda de licors. Em diu na Monee, del pis 6 del departament d’Estudis Aborígens que la clau està en els que venen darrera nosaltres. En els nostres fills. Ells escriuran damunt ses nostres passes. Només els hi hem de deixar partitura on escriure. I en trepitjar el que hem trepitjat i en passar per on varen passar ens farem un, amb paraula, amb temps, amb cançó: rebesavi, padrí, pare, fill, net...com a una serp. Jo per si de cas ja mostro en Josep a xiular. I na Dione prepara la secció de percussió al seu ventre.
Sa pitó s’ha amagat dins s’arbre i tots tornem al que fèiem. En Big Glen ajusta es motor de’s tractor, na Dione encalça en Josep entre els plàtans i jo me’n vaig a plantar un eucaliptus que un dia es farà gegant i farà pessigolles els niguls i les butzes dels avions de Qantas.
[1] Això explica perquè un aborigen no pot estalviar un sou líquid o perquè hi ha un nombre alt de suïcidis a presons. Perquè només hi ha present.
No hay comentarios:
Publicar un comentario